tinc fred.

Tinc fred. Un fred lleig. Com el que descriu la Nimue al seu blog. No es un fred tipic de la tardor, ni res paregut al fred de l'hivern. Es un fred que es comença dins. Al cor. I va gelant la sang poquet a poquet. Desde el cor fins als dits dels peus. Odie tindre els peus freds. Diuen que a on hagué foc sempre queden cendres. Pero ningú diu que les cendres son fredes. Es clar que no es pot borrar una part de la vida. Pero no m'agrada que tot el que hi queda siguen cendres. El fred ha gelat els meus sentiments i ni tan sols puc sentir tristesa. El qu'em passa ratlla l'indiferencia. Supose que et sents aixi quan estas buida per dins, perque ja has donat tot el que tenies, no t'has guardat res per a lluitar contra el fred.
L'hivern es convertira en primavera. I tu m'hauras perdut.


de rAnita nOe